intimitat

Avui m'agradaria plantejar una serie de reflexions sobre el tema de la intimitat. Com ja sabeu estic fent la observació a una parella formada per una persona amb discapacitat física i la seva assistent personal. L'objectiu d'aquest treball de camp és veure en quin sentit l'assistent personal afavoreix l'autonomia de la persona amb discapacitat. Entenem que aquesta autonomia fa que la persona pugui portar una vida independent i per tant guanyi qualitat de vida.

Cada parella d'assistent personal i usuari o usuària fa unes activitats diferents. Les activitats i el seu horari ho decideix l'usuari/a, i poden anar des de acompanyar a la universitat i prendre apunts, a acompanyar fins al lloc de treball, associació, activitats lúdiques, higiene personal, àpats, anar a comprar, netejar, etc. D'aquesta manera l'usuari/a no depèn de familiars i amics, fent la seva vida per ell mateix. Per exemplificar això voldria comentar que en la primera observació, que va ser amb un grup, un dels participants va explicar que havia portat barba tota la vida per a no molestar, per a no tenir que demanar que l'afaitessin. Aquest no voler molestar i no voler ser una càrrega és un dels inconvenients amb els que es troben les persones amb discapacitat física, que no poden fer-se càrrec de tot per si mateixos.

La intimitat és una tema que ja tenia present abans de començar la observació, i que fent la observació també m'ha vingut al cap.

Parlo de intimitat en tots els sentits, a nivell personal i a nivell físic. En el cas de la parella que jo observo l'assistent col·labora en la higiene, a l'hora de vestir-se, per netejar l'habitació, amb l'exercici físic i en anar a comprar. Em sembla que l'assistent personal i l'usuari/a acaben creant un vincle molt estret perquè comparteixen el dia a dia, i crec que és correcte que existeixi aquest vincle. Amb la meva observació he vist que l'usuari/a i fins i tot l'assistent, acaben compartint experiències personals, expressant sentiments i emocions. I això no té perquè ser dolent, però sense oblidar que es tracta d'un servei que s'està prestant, que hi ha un contracte laboral i una remuneració. De totes maneres, jo normalment he treballat en l'atenció directa i sempre he sentit dificultats per trobar aquest límit de lo professional i lo laboral, però en el cas dels assistents personals encara ho trobo més complicat.

Respecte a la intimitat física, simplement volia comentar que en el cas dels assistents personals és dóna una bon servei en aquest sentit, perquè realment la persona gaudeix del que entenem per intimitat, perquè la comparteix amb l'assistent que sempre és el mateix (excepte vacances i/o malaltia). I és aquesta una de les coses que destaco d'aquest servei i que fent l'observació he acabat de veure fins a quin punt és important. Com comentava en la primera entrada no acabo de veure correcte el funcionament d'algunes entitats que donen un servei semblant, el de treballador familiar. No m'agrada el funcionament de les entitats on de forma habitual els treballadors van canviat de família, no es fan presentacions formals i no es fa traspàs de la informació correcte. Si no es té en compte el aspecte de la intimitat a l'hora de fer per exemple la higiene o de administrar certs tipus de mediació, s'està com infantilitzant a l'adult i se l'està excloent de les decisions que l'afecten més directament.

Crec que cal tenir molt en compte aquests aspectes de cara a treballar en atenció directa.