En un principi aquesta serà la última entrada del blog. Avui comentaré una mica com va anar l'entrevista que vaig fer a la parella observada fa dos dies. L'objectiu de l'entrevista era acabar de resoldre alguns dubtes respecte a la tasca educativa que fa l'assistent personal. Va ser una entrevista de grup, amb les dues a la vegada, i algunes preguntes eren comunes i altres no.
Entre d'altres coses els hi vaig preguntar com van conèixer el servei, quan fa que es coneixen i de com van anar els pactes inicials; també vam parlar de com és la comunicació entre elles, de les coses que tenen en comú, de la intimitat, dels plans de futur, dels aspectes que millorarien el servei, de perquè creuen que és molt important aquest servei, etc.
Tota l'entrevista es va desenvolupar en un ambient molt distes, just com he observat que és la relació entre elles. Hi ha confiança, bon tracte, bromes, confidències, etc. Elles mateixes em van explicar que la relació entre elles ha estat així des de el primer moment, i que no la imaginen d'una altra manera.
Respecte a la importància que té la figura de l'assistent personal, totes dos van coincidir en que un deu sobre deu, perquè ofereix autodeterminació a la persona amb discapacitat física.
La usuària va dir algunes coses que em van semblar especialment destacables, com que és una qüestió de llibertat i que si ara no pogués gaudir d'aquest servei, seria molt pitjor que tornar a lo d'abans per què ara ja ha provat el que li funciona per el seu dia a dia.
A més, també va fer un altre comentari que em va donar molt a pensar. Va comentar que ella té una discapacitat progressiva, cosa que vol dir que va evolucionant i les dificultats de mobilitat es van agreujant. Va explicar que just va començar a utilitzar la cadira de rodes i a dependre dels seus pares cap als 17 anys, que és quan començava a guanyar independència com a adulta. Aquest comentari ens porta a penar en moltes coses, entre d'altres en el debat de a partir de quina edat ha d'aparèixer la figura de l'assistent personal (jo hi he estat pensant i és complicat). Però aquest comentari també ore la porta dels aspectes psicològics, de l'acceptació de la situació i de la capacitat de reinventar la pròpia vida. Òbviament aquest camí seria molt més fàcil, si com apuntava en una de les primeres entrades al blog, no existissin les barreres socials (els prejudicis i les barreres físiques).
En tot cas l'observació que he fet m'ha portat a reafirmar-me en la idea de que ja prou de perpetuar les exclusions i les injustícies, i en que la “caritat” no és el camí. Cal garantir el dret de totes les persones de tenir una vida independent, plena i satisfactòria. En l'àmbit de la discapacitat física s'ha avançat molt en els darrers anys però sota el meu punt de vista s'està molt al principi del camí. Un gran avenç seria assolir la figura del assistent personal com a dret subjectiu.
