habitatge i autonomia

Abans de començar m'agradaria aclarir, per si no ho he comentat en els posts anteriors, que les observacions les he fet majoritàriament dins de casa de la usuària del servei d'assistents personals. Els usuaris defineixen quines activitats faran amb els assistents, i aquestes poden ser tant dins com fora de casa, com és el cas de la parella que he observat.

Una de les coses que primer vaig pensar quan vaig començar a fer les observacions, va ser en l'habitatge. Segurament jo tenia unes expectatives sobre com seria aquesta, per exemple que tindria espais amples, on el mobiliari no interferís en la mobilitat de la usuària. En segon lloc, suposo que també pensava que estaria completament adaptat a les necessitats d'ella. Quan dic adaptat estic parlant de diverses coses: passadissos i portes amples, escriptori fet a mida, estanteries i mobles baixos, cuina accessible i adaptada per a que una persona que utilitza cadira també pugui cuinar, dutxa a nivell del terra, pica amb espai per sota per a cabre amb la cadira, bater amb barres per agafar-se i de l'alçada adien, etc.

Un cop vaig entrar i vaig veure que l'espai no estava ben distribuït per a facilitar la mobilitat, i que pràcticament no estava adaptat, vaig començar a donar-li voltes.

Suposo que el principal motiu és econòmic, com ja sabem reformar una casa suposa una despesa molt important, i encara suposa un sobre esforç més gran si les mides i el mobiliari no són estandarditzats.

Per tant, ens trobem amb que moltes de les persones que tenen discapacitat física tenen serioses dificultats per a trobar feina, que a més les pensions i els ajuts són molt precaris, i ens alguns casos inestables (com és el cas de l'assistent personal que cada any s'ha de renegociar). A més de tot això, ens trobem amb una majoria de edificis i cases no pensades per a persones amb mobilitat reduïda. Tot això ens porta a veure que les persones amb discapacitat tenen una dificultat rere una altra, però que no provenen de la seva discapacitat si no que d'un sistema que per un costat no té en compte la diferència, i que per un altre costat no garanteix la igualtat. Dic que no garanteix la igualtat entre persones perquè si jo sóc una persona amb discapacitat física i el meu pis no està adaptat, tindré moltes dificultats per a ser autònoma.

Respecte a la pràctica educativa que jo he observat, aquest aspecte de la vivenda té molta importància. En primer lloc perquè com estava dient resta autonomia a la persona, i fa que necessiti ajuda per a algunes coses que sense barreres podria fer sola. A més, també dificulta la tasca de la pròpia assistent, per manca d'espai i d'ajudes tècniques (per exemple domòtica, grues, etc).

De tot això el que vull treure és que, de cara a garantir una autonomia plena per a les persones amb discapacitat física cal parar molta atenció al habitatge digne, que no podem oblidar ja que és un dret bàsic.

intimitat

Avui m'agradaria plantejar una serie de reflexions sobre el tema de la intimitat. Com ja sabeu estic fent la observació a una parella formada per una persona amb discapacitat física i la seva assistent personal. L'objectiu d'aquest treball de camp és veure en quin sentit l'assistent personal afavoreix l'autonomia de la persona amb discapacitat. Entenem que aquesta autonomia fa que la persona pugui portar una vida independent i per tant guanyi qualitat de vida.

Cada parella d'assistent personal i usuari o usuària fa unes activitats diferents. Les activitats i el seu horari ho decideix l'usuari/a, i poden anar des de acompanyar a la universitat i prendre apunts, a acompanyar fins al lloc de treball, associació, activitats lúdiques, higiene personal, àpats, anar a comprar, netejar, etc. D'aquesta manera l'usuari/a no depèn de familiars i amics, fent la seva vida per ell mateix. Per exemplificar això voldria comentar que en la primera observació, que va ser amb un grup, un dels participants va explicar que havia portat barba tota la vida per a no molestar, per a no tenir que demanar que l'afaitessin. Aquest no voler molestar i no voler ser una càrrega és un dels inconvenients amb els que es troben les persones amb discapacitat física, que no poden fer-se càrrec de tot per si mateixos.

La intimitat és una tema que ja tenia present abans de començar la observació, i que fent la observació també m'ha vingut al cap.

Parlo de intimitat en tots els sentits, a nivell personal i a nivell físic. En el cas de la parella que jo observo l'assistent col·labora en la higiene, a l'hora de vestir-se, per netejar l'habitació, amb l'exercici físic i en anar a comprar. Em sembla que l'assistent personal i l'usuari/a acaben creant un vincle molt estret perquè comparteixen el dia a dia, i crec que és correcte que existeixi aquest vincle. Amb la meva observació he vist que l'usuari/a i fins i tot l'assistent, acaben compartint experiències personals, expressant sentiments i emocions. I això no té perquè ser dolent, però sense oblidar que es tracta d'un servei que s'està prestant, que hi ha un contracte laboral i una remuneració. De totes maneres, jo normalment he treballat en l'atenció directa i sempre he sentit dificultats per trobar aquest límit de lo professional i lo laboral, però en el cas dels assistents personals encara ho trobo més complicat.

Respecte a la intimitat física, simplement volia comentar que en el cas dels assistents personals és dóna una bon servei en aquest sentit, perquè realment la persona gaudeix del que entenem per intimitat, perquè la comparteix amb l'assistent que sempre és el mateix (excepte vacances i/o malaltia). I és aquesta una de les coses que destaco d'aquest servei i que fent l'observació he acabat de veure fins a quin punt és important. Com comentava en la primera entrada no acabo de veure correcte el funcionament d'algunes entitats que donen un servei semblant, el de treballador familiar. No m'agrada el funcionament de les entitats on de forma habitual els treballadors van canviat de família, no es fan presentacions formals i no es fa traspàs de la informació correcte. Si no es té en compte el aspecte de la intimitat a l'hora de fer per exemple la higiene o de administrar certs tipus de mediació, s'està com infantilitzant a l'adult i se l'està excloent de les decisions que l'afecten més directament.

Crec que cal tenir molt en compte aquests aspectes de cara a treballar en atenció directa.